Som una nació, malgrat el que digui aquesta gent, i lluitarem per la independència

Mapa de Catalunya i Espanya

  1. Els membres del Tribunal Constitucional espanyol han demostrat ser uns antidemòcrates : si haguessin tingut una mínima convicció democràtica, s’haurien abstingut d’esmenar un text votat per dos parlaments (i convenientment ribotejat, rebaixat, pel segon)  i refrendat pel poble català.
  2. A més a més, no tenen cap legitimitat ja que el mandat de diversos d’ells, començant per la pròpia presidenta, estava caducat. És un frau de llei que continuïn al seu lloc, i malgrat això, cap fiscal actua contra ells.
  3. A sobre de tot això, han actuat com uns totalitaristes i un s prepotents i han volgut humiliar Catalunya incloent fins a 7 vegades la “indissoluble unitat d’Espanya” en el text de l’Estatut.
  4. Per cert, és inacecptable que, unes persones no elegides democràticament no només censurirn, sinó que a sobre reescriguin un text sorgit de la voluntat popular.
  5. Aquesta sentència s’ha emès a petició tant del PP com del PSOE: sembla que el President de la Generalitat ha oblidat que el seu correligionari Enrique Múgica, socialista com ell, com a Defensor del Poble (suposo que del poble espanyol, no del català) també va presentar un recurs contra l’Estatut, igual que el PP.
  6. En tot cas, Catalunya segueix sent una nació, i seguirà sent-ho mentre els qui la conformem ho entenguem així, diguin el que diguin els papers emanats dels caducats òrgans espanyols.
  7. A pesar de tot , se me’n fum el que digui la sentència: Espanya ha fet d’Espanya i no calia esperar altra cosa.
  8. A partir d’avui, la línia discontinua que separava Catalunya d’Espanya passa a ser més clara i més nítida: l’únic futur digne per a la nostra nació és la independència. I l’aconseguirem és d’hora que tard. Amb fets com els que tenim al davant, cada vegada som més el qui n’estem absolutament convençuts.
  9. Senyors del TC: els desitjo que visquin uns quants anys més per poder veure la independència de Catalunya transmesa per Euronews (en versió espanyola no cal dir-ho) mentre vostès, asseguts encara a la seva poltrona, contemplen de cua d’ull un exemplar emmarcat de la Constitució i de l’antic Estatut de Catalunya on hi figurava la seva indissoluble unitat d’Espanya.

Tribunal Constitucional i estatut

Anuncis

Com que no ens hi volen… doncs adéu

adeu_espanyaAquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré  un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).

La situació

D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.

Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts;  i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).

La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum  (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?

Les reaccions

Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.

Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa,  amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!

El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre— topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir  Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.

Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.

Claudi

Recull d’articles :

El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]

Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús

El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.

Construir Cataluña”. Ernest Maragall.

Victòries i derrotes”.  Ferran Mascarell.

Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.