Quan la tecnologia esdevé paisatge

Fa uns dies, remenant llibres a la Llibreria Jaimes, vaig obrir « Baisers de cinéma» d’Eric Fottorino (Niça, 1960).

Acostumo a llegir els primer paràgraf dels llibres que em criden l’atenció: fa anys que algú em va ensenyar que llegint la primera plana d’un llibre, pots saber si t’agradarà el llinre sencer. (Ara no canviaré de tema, però recordeu primeres frases, primers paràgrafs de llibres que hàgiu llegit i després penseu en l’obra en si…).

D’aquest, em va cridar l’atenció l’entradeta, com un avís al lector abans de començar l’obra, que us transcric traduït :

«Aquest és un relat del segle XX.

En aquella època, si hom volia trucar per telèfon des del carrer, li calien algunes monedes encunyades en francs o una tarja per introduir-la a l’aparell d’una cabina. També tenia l’opció d’entrar en un cafè i demanar una fitxa. També en aquella època, era només mitjançant el correu postal, segons el bon criteri del carter i si ho permetia el temps, com es rebien els missatges.»

Claudi

Anuncis

Notes sobre Frankfurt 2007

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Economia —el demiürg del món modern— i economistes

“Un economista és algú que demà ens dirà per què avui han fallat les previsions que va fer ahir”. Apostaria qualsevol cosa (o casi) que aquesta definició d’Economista deu ser una boutade d’algun economista :-)

En tot cas, ja feia dies que aquesta definició em tornava a l’esperit, amb motiu de tantes “turbulències” (un altre eufemisme com els dels ‘danys col•laterals’ d’en Solchaga?) en els mercats financers com hem vist i/o llegit en les darreres setmanes.

Però m’he decidit a escriure la i comentar-la just després de llegir les primeres planes de “El economista camuflado”, un llibre de Tim Harford, periodista econòmic del Finantial Times , i que es presenta com un best-seller que ens ha d’ajudar a entendre aquest gran demiürg del món modern que tot ho governa i que anomenem – o que ens anomenen– ”Economia”.

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar a l’Àrea de Tecnologia del Departament d’Economia i Finances, vaig proposar-me intentar entendre, ni que fos una mica i per sobre, com funcionava tot això de l’Economia.

Per tant, vaig començar amb un llibre que vaig trobar per casualitat en una prestatgeria d’Abacus, i amb un títol que ni pintat: “Economia liberal per a no economistes i no liberals”, d’en Xavier Sala Martín. Efectivament, un llibre planer que explica els fonaments bàsics. Tanmateix, vaig trobar que l’anàlisi d’en Sala-i-Martín s’aturava just quan et feies la pregunta “i això, ¿és bo per a les persones?”.

D’aquí, vaig saltar “L’Économie sans tabou” de Bernard Salanié (Bloc) . El vaig trobar una excel•lent obra de divulgació, que, per exemple, em va permetre argumentar el que jo ja intuïa per sentit comú: que la Política Agrària Comuna de la UE és una vergonya que caldria abolir per insolidària, ja què principalment se’n beneficien rics terratinents, sobretot francesos –per tant, objecte d’un pols de Chirac als alemanys–, i perquè perjudica els agricultors modestos. Malauradament per a qui no llegeixi francès, és clar, no em consta que del llibre se n’hagi fet cap traducció ni al català ni al castellà. Crec sincerament que és una mancança.

Més en la línia de la globalització vaig digerir amb alguna dificultat “El proximo escenario global” de Kenichi Omhae, professor de la Universitat de Tokio i assessor d’empreses multinacionals; he arribat fins a mig “El fin de la pobreza” de Jeffey Sachs i també tinc a mitges l’espès però ben documentat i amb propostes coherents “Como hacer que la globalización funcione” de Joseph E. Stiglitz, Premi Nodel d’Economia 2001, ex assessor de Bill Clinton i ex-Economista en cap i vicepresident del Banc Mundial. Però com que el post d’avui no pretén entrar en aquest temes, només faig la cita i deixo el tema per més endavant.

Vaig descartar Freakonomics perquè, fullejant-lo a l’Ona, em va semblar massa superficial –una valoració feta també superficialment, ho confesso–, però he ‘caigut’ en comprar aquest “Economista camuflado”. Comença amb el tot ‘superficial’ que em va fer renegar de Freakonomics, però li vull concedir el benefici del dubte… Ja us ho explicaré.

Claudi