Coses que fan que la vida valgui la pena

La felicitat no existeix, tothom ho sap.
Però hi ha moments, fets o persones
que et regalen un estat íntim i fugaç
de plenitud, de calma o d’alegria
que s’hi assembla.
És tot allò que et fa sentir
que, en el fons,
la vida sí que val la pena.

Maria Mercè Roca
Coses que fan que la vida valgui la pena
,
Ara Llibres, Barcelona 2008

Anuncis

AVE: la reflexió

Superada la “il•lusió de l’estrena” em pregunto sobre la idoneïtat del mitjà en si: que ens aporta, de debò, l’AVE? Compensa socialment la inversió? A qui beneficia ? A qui dóna servei?

Sembla clar, que l’alta velocitat ferroviària és una aposta de futur a tot Europa, i no ens podíem quedar al marge.

D’altra banda, l’AVE aporta competència a la connexió Barcelona – Madrid, fins ara només possible via aèria. I millora el confort del viatge: a ningú se li escapa ja que el trajecte en avió és molt més ‘accidentat’ que seure tres hores seguides en una butaca i anar de centre ciutat a centre ciutat. I això permet aprofitar millor el temps, ja sigui per qüestions de feina o de lleure personal.

Segurament amb una millora mediambiental, ja que el tren emet menys que l’avió, però tampoc estic segur que el balanç final sigui tan positiu: no perdem de vista que l’alta velocitat necessita una quantitat ingent d’energia elèctrica que, segons amb quina font estigui generada, també emet CO2!
Si només ho veiem des de la perspectiva Barcelona-Madrid, no deixen de ser “millores” a una possibilitat que ja teníem per via aèria. I que usa sobretot un públic professional i/o d’un cert poder adquisitiu.
Per mi, el canvi fonamental que aportarà l’alta velocitat és la interconnexió de les ciutats mitjanes: Barcelona a una hora de Lleida; Zaragoza a dues; Girona i Tarragona, a 30 minuts… Alguns n’han dit la Catalunya-ciutat. Quan l’alta velocitat quan sigui una realitat quotidiana i consolidada, ens adonarem que moltes lògiques econòmiques hauran canviat: tindrem un territori, una Catalunya, cada vegada més petita i unes distàncies més curtes…

Temps al temps, doncs…
Claudi