Primàries al PSOE?

«La gran pregunta que es fan ara els socialistes [després que Zapatero hagi anunciat que no es presentarà de nou] és: “Ens convé o no embrancar-nos en un procés de primàries de resultat incert?” (…) Unes primàries ben jugades, com bé sap el PSC de Barcelona, equivalen a un a valuosa quota mediàtica i a una important movilització de la militància, que per uns dies se sent dipositària dels destins del partit. (…) LA clau és que la pugna sigui creïble, i per això necessites algú disposat a perdre. Una Montserrat Tura, vaja.»

David Miró, Ara, 4-4-2011

Anuncis

Mas, President

Els resultats de les eleccions del 28 de novembre han estat clars: van donar la victòria a CiU, per tercera vegada consecutiva, i a més la possibilitat de governar. I una forta correcció als partits promotors del segon i nefast tripartit, especialment ERC i PSC, que ha entrat en una profunda crisi i que hauran de fer la seva particular travessia del desert.

En conseqüència, dijous passat el Parlament va investir Artur Mas com a President de la Generalitat, i demà, 27 de gener, prendrà possessió del càrrec.

Estic convençut que Mas ho farà bé. Durant aquest 7 anys de travessia del desert, Mas s’ha preparat a fons, ell i el seu entorn: ha revisat de dalt baix CDC i n’ha fet un  un partit renovat, actual i posat al dia, aprofitant tota l’experiència del passat i aprenent dels errors; i ha consolidat els llaços amb Duran Lleida i amb Unió per fer més forta la coalició de CiU, com s’ha pogut constatar a la campanya i al míting el Palau Sant Jordi.

Per tant, Mas parteix de zero, amb una federació motivada i tensionada favorablement, amb un equip renovat i amb uns objectius i un programa per complir. En això fonamento la meva esperança i confiança que tindrem un bon Govern, malgrat el desfavorable context en què ens trobem.

Des d’aquest bloc procuraré seguir l’acció del Govern de Mas, tant per comentar-ne els encerts com les equivocacions. Com a militant, continuaré treballant en els òrgans del meu partit, UDC. I des de la meva petita parcel•la com a funcionari del Departament d’Economia, posaré també el meu gra de sorra per aquest futur que volem, i que jo vull, per al meu país.

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava només un canvi del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

Al respecte, se m’acuden les següents reflexions

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté com a ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu: mai ningú haia acumulat tan poder al govern espanyol. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.
  2. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?
  3. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Muñoz, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest és el qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel•lectual dels sindicalistes!
  4. Li fa l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.
  5. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre temes tan preocupants com, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!
  6. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.
  7. El PSC perd pes en aquest Govern, però, ¿a que esl seus 25 diputats seguiran votant com un sol home totes i cadascuna de les propostes del PSOE, encara que vagin contra Catalunya? el darre exemple són els pressupostos generals del 2011, on la inversió a Catalunya només es del 15,2%, incomplint així la Disposició addicional 3a de l’Estatut? en canvi, a Andalusia o Aragó síq ue compelixen els precentatges d’inversió! I si a sobre, a Catalunya, només n’executen un 75%, el total d’inversió ueda en un exigu 12%, en llco del 18,5% que fixa l’Estatut, una llei espanyola, mal que ens pesi, però que ni ells mateixos compleixen!!!
 

 

 

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

 

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava un canvi i del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

 

A més de la sorpresa, se m’acuden les següents reflexions

 

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté coma ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.

 

  1. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?

 

 

  1. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Gómez, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest  és qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel·lectual dels sindicalistes!

 

  1. Li ha fet l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.

 

  1. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!

 

  1. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.

 

 

De la potineria del govern i la baixesa moral d’alguns polítics

Lúcid, breu article del jesuïta José Ignacio González Faus: parafrasejant Unamuno, desgrana dotze arguments sobre la situació econòmica del país i un divertit colofó de somni: llegiu-lo que s’ho val!

«Me duele España

Mal anda la política: de ser “la forma más noble de caridad”, pasa al último puesto en la escala de aprecio de los ciudadanos. Quisiera proponer un diagnóstico global en doce tesis, al que añadiré un estrambote judicial y un sueño.

I) 1. En una sociedad sin valores, la corrupción y la bajeza moral no quitan votos, más bien despiertan envidia e ilusión por participar en ellas.

2. La crisis económica no ha sido producida por el Gobierno, pero sí mal gestionada desde un ingenuo optimismo progresista.

3. Los “mercados”, como sujeto económico, no existen. Pero sí existen unas manos invisibles que los orientan hacia el máximo beneficio de unos pocos.

4. Las agencias de calificación no son instrumentos neutrales de información, sino agentes interesados de presión.

5. La reforma del mercado de trabajo no crea más empleo digno y justo, sino sólo migajas de empleo y opresión del obrero.

6. Los sindicatos debieron utilizar su fuerza cuando, pese a la bonanza económica, crecían las diferencias entre los que ganaban más y los que menos. Por no hacerlo, están en un pataleo inútil: como el enfermo pulmonar que no supo dejar de fumar y ahora se niega a ser operado.

7. El retraso de la jubilación hasta los 67 años es razonable dada la mejora de la salud que mantiene la capacidad laboral y aumenta el número de personas de esa edad.

8. De la crisis actual sólo saldrá un mundo más injusto, mayor concentración de la riqueza y una subida notable de lo que se llama “tasa natural de paro”.

9. El poder político, sin el poder económico, sirve para muy poco y convierte la democracia en un cadáver o un enfermo tísico.

10. Cuando se trata de un vertido de petróleo en las costas de Estados Unidos se ponen en marcha remedios imposibles y desesperados, aunque fracasen. Cuando se trata de una inundación de hambre y miseria en medio mundo, se rehúye intentar esos remedios (tasa Tobin, gravar duramente las rentas más altas, acabar con paraísos fiscales…) alegando simplemente que “son cosas muy difíciles”.

11. La denostada Doctrina Social de la Iglesia no era ningún modelo de progresismo, pero tendría hoy cosas muy serias que decir. Ya en 1891, León XIII afirmó que obligar al obrero a aceptar un contrato injusto, porque no le queda otra salida, es una forma de “violencia”. Y en 1931 Pío XI diagnosticó que nuestra economía “está gravemente enferma”.

12. Un pensador medieval, llamado Gerson según unos y Tomás de Kempis según otros, escribió que “las ocasiones no hacen a los hombres, pero sí demuestran lo que son”.

Mirando a casa: da cierta náusea esa bajeza moral que, cuando viene el lobo, se sube a un árbol y desde allí insulta al pobre que lucha con la fiera: “¡impostura, infamia, incapacidad total!”; que esgrime una concepción talibán del diálogo (“dialogaré sólo si hace usted lo que yo diga”), y considera que todos los medios son lícitos con tal de llegar al poder. También da cierta pena la chapucería de quien, confiado en su buena estrella, cree que puede negar los hechos sólo por sus buenas intenciones progresistas, y acaba haciendo lo contrario de lo que prometía.

II) Ante la chapucería bien intencionada poco apta para gobernar, y la bajeza moral nada deseable en unos gobernantes, cabe cantar, parodiando a los serenos de La verbena de la Paloma:”¡Cómo está la política!”;

-“Pues… ¡y la judicatura!”. La justicia aparece ciega, no por su imparcialidad sino cegada por intereses políticos. Si Kant escribiera hoy una crítica de la razón, le bastaría venir a España y estudiar a nuestros jueces, para desarrollar su “analítica trascendental” (así llamada no por “importante”, sino porque el sujeto “se trasciende”: se proyecta a sí mismo en el objeto, en lugar de dejar que el objeto se haga presente en él). De ello tienen culpa, otra vez, PP y PSOE.

III) ¿Qué nos queda? Soñar con un poco de humor como Luther King. Por ejemplo: “Llegaron las elecciones y nos molieron a palos; que Dios castiga ilusiones en los progres y en los malos”… Es decir: la próxima contienda arroja un gran descenso de los dos partidos mayoritarios, que posibilita un gobierno de coalición de todos los demás (IU, UPD, nacionalismos varios…). Imaginen ustedes: Duran Lleida presidente; Llamazares, ministro de Hacienda; Erkoreka, de Interior; Rosa Díez, de Educación; Ridao, de Trabajo… ¿Y Carod? ¡De Exteriores, naturalmente! Vaya quimera. Duraría poco, pero ¡a lo mejor sacábamos una reforma de la ley electoral! O nos divertíamos un poco. Y entre tanto, los dos grandes partidos ponen un “cerrado por reformas”, y se someten a alguna forma de “ejercicios espirituales”…

Jose Ignacio González Faus, La Vanguardia, 21-06-2010» [versió en PDF]

Zapatero, la crisi i el per què de tot plegat.

¿Realment Zapatero no ha estat capaç, fins la setmana passada, d’adonar-se que la crisi anava de bo i que era una realitat? De debò que tot un president del govern vivia en la inòpia més absoluta? Es creia de debò que més despesa social era la solució?

Doncs jo no ho acabo de tenir tant clar, perquè em nego a creure que un senyor que ha arribat a President pugui ser tan cec… I en aquest article de l’Enric Juliana (La Vanguardia 21-5-2010 [versió en PDF]) he trobat les claus per acabar-ho d’entendre.

Sembla clar que Zapatero sabia el que es feia i, sobretot,  per què ho feia. I ara no se què trobo més greu: si que ho hagi fet endeutant-nos per damunt del que era raonable, (i ara ho paguem amb retallades en la despesa pública) o que hagués estat ignorant del tema fins que l’han trucat des dels quatre cantons del món per fer-li veure… ¿el que ell no veia?

I per l’altra banda, els sindicats, enarborant la destral de guerra de la vaga general, que s’acosten eleccions sindicals i no fos cas que perdessin privilegis i poltrones! Això és defensar el futur del país, la creació de riquesa i crear condicions per a la recuperació de llocs de treball, oi? M’agradarà veure els dades de participació… Jo fa anys que, a les úniques eleccions on no voto, o ho faig en blanc, és a les eleccions sindicals.

Com que no ens hi volen… doncs adéu

adeu_espanyaAquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré  un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).

La situació

D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.

Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts;  i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).

La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum  (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?

Les reaccions

Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.

Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa,  amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!

El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre— topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir  Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.

Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.

Claudi

Recull d’articles :

El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]

Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús

El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.

Construir Cataluña”. Ernest Maragall.

Victòries i derrotes”.  Ferran Mascarell.

Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.