De la potineria del govern i la baixesa moral d’alguns polítics

Lúcid, breu article del jesuïta José Ignacio González Faus: parafrasejant Unamuno, desgrana dotze arguments sobre la situació econòmica del país i un divertit colofó de somni: llegiu-lo que s’ho val!

«Me duele España

Mal anda la política: de ser “la forma más noble de caridad”, pasa al último puesto en la escala de aprecio de los ciudadanos. Quisiera proponer un diagnóstico global en doce tesis, al que añadiré un estrambote judicial y un sueño.

I) 1. En una sociedad sin valores, la corrupción y la bajeza moral no quitan votos, más bien despiertan envidia e ilusión por participar en ellas.

2. La crisis económica no ha sido producida por el Gobierno, pero sí mal gestionada desde un ingenuo optimismo progresista.

3. Los “mercados”, como sujeto económico, no existen. Pero sí existen unas manos invisibles que los orientan hacia el máximo beneficio de unos pocos.

4. Las agencias de calificación no son instrumentos neutrales de información, sino agentes interesados de presión.

5. La reforma del mercado de trabajo no crea más empleo digno y justo, sino sólo migajas de empleo y opresión del obrero.

6. Los sindicatos debieron utilizar su fuerza cuando, pese a la bonanza económica, crecían las diferencias entre los que ganaban más y los que menos. Por no hacerlo, están en un pataleo inútil: como el enfermo pulmonar que no supo dejar de fumar y ahora se niega a ser operado.

7. El retraso de la jubilación hasta los 67 años es razonable dada la mejora de la salud que mantiene la capacidad laboral y aumenta el número de personas de esa edad.

8. De la crisis actual sólo saldrá un mundo más injusto, mayor concentración de la riqueza y una subida notable de lo que se llama “tasa natural de paro”.

9. El poder político, sin el poder económico, sirve para muy poco y convierte la democracia en un cadáver o un enfermo tísico.

10. Cuando se trata de un vertido de petróleo en las costas de Estados Unidos se ponen en marcha remedios imposibles y desesperados, aunque fracasen. Cuando se trata de una inundación de hambre y miseria en medio mundo, se rehúye intentar esos remedios (tasa Tobin, gravar duramente las rentas más altas, acabar con paraísos fiscales…) alegando simplemente que “son cosas muy difíciles”.

11. La denostada Doctrina Social de la Iglesia no era ningún modelo de progresismo, pero tendría hoy cosas muy serias que decir. Ya en 1891, León XIII afirmó que obligar al obrero a aceptar un contrato injusto, porque no le queda otra salida, es una forma de “violencia”. Y en 1931 Pío XI diagnosticó que nuestra economía “está gravemente enferma”.

12. Un pensador medieval, llamado Gerson según unos y Tomás de Kempis según otros, escribió que “las ocasiones no hacen a los hombres, pero sí demuestran lo que son”.

Mirando a casa: da cierta náusea esa bajeza moral que, cuando viene el lobo, se sube a un árbol y desde allí insulta al pobre que lucha con la fiera: “¡impostura, infamia, incapacidad total!”; que esgrime una concepción talibán del diálogo (“dialogaré sólo si hace usted lo que yo diga”), y considera que todos los medios son lícitos con tal de llegar al poder. También da cierta pena la chapucería de quien, confiado en su buena estrella, cree que puede negar los hechos sólo por sus buenas intenciones progresistas, y acaba haciendo lo contrario de lo que prometía.

II) Ante la chapucería bien intencionada poco apta para gobernar, y la bajeza moral nada deseable en unos gobernantes, cabe cantar, parodiando a los serenos de La verbena de la Paloma:”¡Cómo está la política!”;

-“Pues… ¡y la judicatura!”. La justicia aparece ciega, no por su imparcialidad sino cegada por intereses políticos. Si Kant escribiera hoy una crítica de la razón, le bastaría venir a España y estudiar a nuestros jueces, para desarrollar su “analítica trascendental” (así llamada no por “importante”, sino porque el sujeto “se trasciende”: se proyecta a sí mismo en el objeto, en lugar de dejar que el objeto se haga presente en él). De ello tienen culpa, otra vez, PP y PSOE.

III) ¿Qué nos queda? Soñar con un poco de humor como Luther King. Por ejemplo: “Llegaron las elecciones y nos molieron a palos; que Dios castiga ilusiones en los progres y en los malos”… Es decir: la próxima contienda arroja un gran descenso de los dos partidos mayoritarios, que posibilita un gobierno de coalición de todos los demás (IU, UPD, nacionalismos varios…). Imaginen ustedes: Duran Lleida presidente; Llamazares, ministro de Hacienda; Erkoreka, de Interior; Rosa Díez, de Educación; Ridao, de Trabajo… ¿Y Carod? ¡De Exteriores, naturalmente! Vaya quimera. Duraría poco, pero ¡a lo mejor sacábamos una reforma de la ley electoral! O nos divertíamos un poco. Y entre tanto, los dos grandes partidos ponen un “cerrado por reformas”, y se someten a alguna forma de “ejercicios espirituales”…

Jose Ignacio González Faus, La Vanguardia, 21-06-2010» [versió en PDF]

Anuncis

Dues màximes per acabar el dia

Per no avorrir-me davant d’un ensopit València Barça, que pronostico que acabarà amb un 0-0 i el Madrid líder, he repassat l’Avui d’avui.

I potser per la lectura indolent que li he fet, hi he detectat dues màximes d’aquelles que potser val la pena memoritzar.

1) En el comentari sobre el pacte de les infraestructures, Quim Torrent escriu que “l’amenaça real del pacte és la mateixa de sempre: el compliment de les inversions de l’Estat” i, després de constatar que no hi ha mecanismes per obligar-los a complir, afirma: “aquí no hi ha res a fer.” I continua, i aquí ve la màxima, “com demostra el PNB, l’única manera de pactar amb Espanya és el xantatge parlamentari“. Se m’acuden uns quants polítics que hi deuen estar d’acord….

2) Com que no tot ha de ser tan aspre i frustrant, a la pàg 16 en Josep Martí ens proposa un article de títol clàssic però suggerent: “Elogi de la dona (sense botox)” al llarg del qual elogia les gràcies de les dones, que ell qualifica de notables en totes les edats, sense bòtox ni colagen que, opina, només serveixen per guanyar una batalla. L’article en si comença amb tota una declaració de principis: “Tota dona té atractiu. Mirada per dalt, per baix, pel davant, pel darrere.” i, prepareu-vos, que arriba la màxima: “El món és bonic perquè hi ha dones“.

Doncs apa, amb això ja ens en podem anar a fer nones comfortats.

Nanit… encara que el Madrid, ara sí, ja és lider.

Claudi

Finançament

El cap de setmana passat (12 i 13 de juliol) es va confirmar que ja hi havia acord en el tema del Finançament. És una bona notícia. Felicitats als qui, després d’un any llarg han arribat a un acord!!!. Tenint en compte la situació actual, –crisi, dèficit– segurament val més que hi ha hagi acord que no pas que no n’hi hagi.

Després de l’euforia del  Govern,  comprensible després del desgast de tants mesos de negociació, i per haver asolit un acord en un tema tan ifícil i alhora tan cabdal, al llarg de la setmana he anat llegint articles i opinions (no em  fio només dels titulars; prefereixo llegir els arguments per escrit, que és el que queda).

Fem-hi un repàs: El Govern de la Generalitat ha anunciat i publicitat l’acord. És de destacar aquest especial sobre el nou finançament publicat al web de la Generalitat, prolífic en xifres i gràfiques.  [A mitjans de juliol, el Conseller Castells feia públic al web del Departament d’Economia una nota de premsa amb un títol prou eloqüent: “Castells explica el nou model de finançament” ]*.  Però en canvi des del Govern espanyol ningú n’ha confirmat cap xifra. I han deixat que cada autonomia anés proclamant el que hi guanyava. (Un amic em confiava que, d’oïda, apostaria que la suma del que tots els presidents autonòmics han assegurat aquesta setmana  que hi ‘guanyaven’,  supera de llarg els  11.000 milions que han dit que hi posaran des de Madrid: efectivament, a falta de 6 comunitats, entre les quals hi ha Madrid, ja s’han ‘adjudicat’ 10.300 dels 11.000 milions ).

Mentrestant Vilaweb, diari independent, ja ens avisava que potser no seran tants diners com sembla.

Els arguments de l’oposició de CiU els trobem en  aquest article d’Artur Mas, publicat al Periódico.  A banda de l’argument (cert, però massa tècnic) que han destacat els mitjans, el de la “il·legalitat” de l’acord (no s’han respectat els terminis que fixa l’Estatut, ni per assolir l’acord ni per a la seva plena vigència),  hi exposa arguments de força pes:  què se n’ha  fet  la bilateralitat Estat-Generalitat?  Que arribem al 105% és el que li pertoca a Catalunya? (segons Mas hauria de ser el 117%!) On queda el consorci de l’Agència Tributària? I en diu una de sonada: per una vegada que una llei de l’Estat espanyol ens afavoreix, reclamem que es compleixi! Té tota la raó. (Per cert: I Pujol? Què n’opina Pujol de l’Acord?)

[El 20 de juliol el President Pujol ha fet pública la seva opinió en aquesta declaració institucional (sense pregunts dels periodistes). Começa afirmant que el nou model serà millr que l’anterior, com sempre ha passat en les successives negociacions. Reconeix l’esforç negociador que ha fet el Conseller Castells, i adment ques pugui haver acceptat l’actual acord per desconcert o per cansament, , malgrat que incompleix l’Estatut. Pujol remarca que si no es fa complir un Estatut aprovat pel 90% dels parlamentaris, es pot crear un estat d’opinió en que sembli que no és greu incomplir-lo. En reusm, l’ex-president resumeix el seu posicionament dient que no considera que sigui un bon acord per aquests tres motius (cito textualment):

• incompleix l’Estatut
• no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
• per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. ] *
  

Però el que més m’ha esfereït són les contundents afirmacions d’Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB, i si no recordo malament persona de confiança de Carod, en aquest vídeo que publica Vilaweb TV. Afirma que, com ja avisaven diversos economistes,  “no és un bon acord”, que en el document que ha aprovat el Consell de Política Fiscal i Financera no concreten ni xifres ni fórmules, que en els diners que diu que posarà el Govern s’hi compten compromisos ja contrets (és a dir, que ZP fa trampa i no són diners nous!) i que aquest acord no és transparent ni senzill (malament doncs, cada any quan s’hagi de revisar oi?).

Pel que fa al paper d’ERC, que ha tibat la negociació fins al final per arribar a la seva xifra dels 3.855 milions, per mi demostra que l’acord, concretament el seu contingut, la xifra,  lluny de ser objectivable i matemàtic, és molt i molt polític (de nou, malament doncs cada any quan s’hagi d’aplicar i actualitzar). En tot cas, potser sí que caldria reconèixer, com escriu Saul Gordillo, que ” Zapatero no ha tingut més remei que passar per caixa en un atac de supervivència política”. Però el temps ens ha ensenyat que, de prometre per poder sobreviure,  Zapatero en sap molt…

Darrera reflexió sobre la solidaritat: el Conseller Castells declarava a TV3 que, de cada 100 euros que paga un català, 18 es dediquen a la solidaritat i la resta tornen (o tornaran si tot va com està previst) a Catalunya. Déu n’hi do un 18% de solidaritat perquè dia i nit ens estiguin dient el nom del porc i ens tractin obertament de garrepes, no? Amb aquest mateix càlcul, ¿quina és la ‘solidaritat de les altres comunitats, Madrid o Andalusia posem pel cas? Que  mentre aquí Rodalies s’arrossega després d’anys de no inversió, a Madrid els fan un nou intercanviador de 5000 milions! Ja els compten aquests calers quan fan la demagògia de dir que un madrileny val la meitat que un català? En fi, si allà s’hi emprenyen potser serà perquè potser sí que ens beneficia aquí…

En definitiva, reitero que és una bona notícia que hi hagi acord sobre finaçament  i de passada, segur que serveix per sortir del (mal) pas actual.

Però, ¿És un  acord que resol el finançament per a Catalunya? Serà fàcil d’aplicar i de concretar-ne les xifres? O continuarem depenent (com sempre) de les necessitats de supervivència política del Govern de torn de Madrid? A mi em queden aquest interogants:

• Vol dir aquest acord que ja no haurem de tornar a discutir pels diners? ¿S’aplicarà matemàticament o tornarà a dependre –com sempre– de la voluntat política i de la interpretació que en faci Madrid?
• Potser no hi entenc prou però, si el pressupost de l’Estat són dos bilions d’euros, ¿només poden dedicar 11 mil milions  (un 0,55%) a “corregir” el dèficit de finançament de les autonomies?
• Per tant, ¿l’Estat aporta ‘diners nous’, demostrant aixíu una major sensibilitat autonòmica? o només anem sumant partides que ja existien?
• Al final, ¿Justícia i Mossos, competències que altres autonomies NO tenen transferides, s’han inclòs en l’acord o no?  Perquè si és que SI, llavors Catalunya hi perd respecte a altres CCA oi?
• Per què amb Salgado hi ha hagut acord i amb Solbes no?

Senyores i senyors, em sembla que mentre no tinguem o el concert o la independència, en temes de peles,  val més que Déu ens agafi confessats!

Claudi

Enllaços relacionats

>> El meu recull d’enllaços sobre el nou finançament

* NOTA: He actualitzat aquest article a finals de juliol,  amb dos continguts que he cregut que no podia deixar de banda: la declaració institucional del President Pujol sobre el finançament i el document d’explicació del finaçament del Conseller Castells. Les dues actualitzacions apareixen entre claudàtors.

L’informe Vedrine vs l’International Advisory Board de la Generalitat

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

Economia —el demiürg del món modern— i economistes

“Un economista és algú que demà ens dirà per què avui han fallat les previsions que va fer ahir”. Apostaria qualsevol cosa (o casi) que aquesta definició d’Economista deu ser una boutade d’algun economista :-)

En tot cas, ja feia dies que aquesta definició em tornava a l’esperit, amb motiu de tantes “turbulències” (un altre eufemisme com els dels ‘danys col•laterals’ d’en Solchaga?) en els mercats financers com hem vist i/o llegit en les darreres setmanes.

Però m’he decidit a escriure la i comentar-la just després de llegir les primeres planes de “El economista camuflado”, un llibre de Tim Harford, periodista econòmic del Finantial Times , i que es presenta com un best-seller que ens ha d’ajudar a entendre aquest gran demiürg del món modern que tot ho governa i que anomenem – o que ens anomenen– ”Economia”.

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar a l’Àrea de Tecnologia del Departament d’Economia i Finances, vaig proposar-me intentar entendre, ni que fos una mica i per sobre, com funcionava tot això de l’Economia.

Per tant, vaig començar amb un llibre que vaig trobar per casualitat en una prestatgeria d’Abacus, i amb un títol que ni pintat: “Economia liberal per a no economistes i no liberals”, d’en Xavier Sala Martín. Efectivament, un llibre planer que explica els fonaments bàsics. Tanmateix, vaig trobar que l’anàlisi d’en Sala-i-Martín s’aturava just quan et feies la pregunta “i això, ¿és bo per a les persones?”.

D’aquí, vaig saltar “L’Économie sans tabou” de Bernard Salanié (Bloc) . El vaig trobar una excel•lent obra de divulgació, que, per exemple, em va permetre argumentar el que jo ja intuïa per sentit comú: que la Política Agrària Comuna de la UE és una vergonya que caldria abolir per insolidària, ja què principalment se’n beneficien rics terratinents, sobretot francesos –per tant, objecte d’un pols de Chirac als alemanys–, i perquè perjudica els agricultors modestos. Malauradament per a qui no llegeixi francès, és clar, no em consta que del llibre se n’hagi fet cap traducció ni al català ni al castellà. Crec sincerament que és una mancança.

Més en la línia de la globalització vaig digerir amb alguna dificultat “El proximo escenario global” de Kenichi Omhae, professor de la Universitat de Tokio i assessor d’empreses multinacionals; he arribat fins a mig “El fin de la pobreza” de Jeffey Sachs i també tinc a mitges l’espès però ben documentat i amb propostes coherents “Como hacer que la globalización funcione” de Joseph E. Stiglitz, Premi Nodel d’Economia 2001, ex assessor de Bill Clinton i ex-Economista en cap i vicepresident del Banc Mundial. Però com que el post d’avui no pretén entrar en aquest temes, només faig la cita i deixo el tema per més endavant.

Vaig descartar Freakonomics perquè, fullejant-lo a l’Ona, em va semblar massa superficial –una valoració feta també superficialment, ho confesso–, però he ‘caigut’ en comprar aquest “Economista camuflado”. Comença amb el tot ‘superficial’ que em va fer renegar de Freakonomics, però li vull concedir el benefici del dubte… Ja us ho explicaré.

Claudi