Notes sobre Frankfurt 2007

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Anuncis

L’informe Vedrine vs l’International Advisory Board de la Generalitat

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

Telecomunicacions i nació

«Els continguts d’una cultura no es poden separar dels seus llenguatges.

I sense les telecomunicacions no hi hauria llenguatges, sense llenguatges no hi hauria cultura i sense cultura no hi hauria ni cohesió social, ni benestar, ni nació.»

Joan Manel Tresserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, en la Inauguració de la VI Diada de les Telecomunicacions (Barcelona, 27-9-07)

Santa Tecla, ora pro nobis

Ahir 23 de setembre, se celebrava Santa Tecla, patrona de la ciutat de Tarragona. La commemoració m’ha fet pensar en una qüestió de què fa temps que no sento a parlar: Santa Tecla i Sant Gabriel havien estat proposats candidats al patronatge d’Internet i dels internautes, com podem llegir, entre altres, en aquest article de l’Absurd diari o en aquest post d’una internauta gironina (que avui deu celebrar el seu de sant)

Sant Gabriel, que se celebra el 29 de setembre, ja té el patronatge oficial de les telecomunicacions: és amb aquest motiu que el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècncics de Telecomunicacions organitza a Barcelona una Jornada de les Telecomunicacions, que aquest any arriba a la 6a edició. (Aprofito per comentar que el programa d’enguany m’ha semblat molt interessant. Tenint en compte que l’assistència és gratuïta, segur val la pena acostar-s’hi.)

Santa Tecla, per la seva banda, encara no ha estat designada oficialment, però sí que té una capella virtual a Internet a l’adreça www.santatecla.org , on destaquen els goigs .

Val a dir que Santa Tecla té com a competidors en el patronatge d’Internet Sant Isidor de Sevilla, Sant Pere Regalat (que té el mèrit de la velocitat, ja que, al seu temps, va fer 80 quilòmetres en 15 minuts) i el mateix Sant Gabriel.

El patronatge d’Internet, a dia d’avui

Les cerques sobre Santa Tecla que he fet per documentar una mica aquest post tenen com a denominador comú la seva antiguitat: als voltants del 2000. I els documents recents sobre Santa Tecla només fan referència a les festes majors de Tarragona. Això m’ha fet pensar que el tema anava de cap a caiguda.

Llavors se m’ha acudit fer la cerca sobre els competidors de Santa Tecla, concretament sobre Sant Isidor. Pasant per la Wiquipèdia, he conegut l’índex de les Etymologiae, (l’article només hi és en anglès!) l’obra de Sant Isidor, que demostra que fou clarament un precursor de l’enciclopedisme que no arribaria fins al XIX!

I així he acabat en aquesta notícia del 2003 que afirma que el Vaticà va nomenar el beat italià Giacomo Alberione com a patró oficial d’Internet. Pèro, contràriament al que diu la pròpia noticia, el web Santi Beati no en diu res d’aquest patronatge, ni a la fitxa d’Alberione ni cercant per ‘Patronatges‘!

Comptat i debatut, em quedo amb la idea que encara no hi ha res resolt en ferm i penso que per mi millor: així podré continuar ecomanant-me a Santa Tecla, que m´és mes propera i més quotidiana: no calen estampes, n’hi ha poru amb mirar el teclat de l’ordinador!

Claudi

PS: com que tenia la veta religiosa activada, he desenterrat –Eureka, je l’ai trouvée!– aquesta versió internàutica del Parenostre que em va arribar per correu electrònic el 19 de setembre de 1999:

WebMaster nostre que esteu en http://www.heaven.com
Sigui santificat el vostre server,
Vingui a nosaltres el vostre shareware
Facis el vostre download, així en l’HTTP com en l’FTP
El surfing nostre de cada dia doneu-nos senyor
Perdoneu els nostres bugs així com nosaltres perdonem a Microsoft
No ens deixeu caure en HP i lliureu-nos de qualsevol virus
Enter.

Per si a algú li cal, explico alguns termes:

  • Server: servidor. Ordinador que allotja la informació que consultem via internet
  • Shareware: programari compartit. No cal pagar per usar-lo
  • Download: terme tècnic anglès per designar l’acció de transferir una informació des d’un servidor d’internet al nostre PC
  • HTTP i FTP: són dos dels sistemes (protocols) que s’utilitzen per fer download: HTTP és el que empren els navegadors de pàgines web mentre que FTP serveis per transferir fitxers.
  • Bugs: error en un programari
  • HP: fabricant d’impressores i PCs líder del mercat

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya

Senyera

«(…)

2014

D’aquí a set anys, dia per dia, en farà tres-cents que ens van imposar un mal tracte. Ja fa temps que hi ha gent que pensa que aquest aniversari pot ser una bona excusa per fer un nou tracte. I de tracte, a dia d’avui, costa d’imaginar-ne cap que no sigui el divorci. Imaginar és molt barat, però el que passi el 2014 no depèn de les proclames que ens empesquem, sinó del camí que fem. I, avui, 11 de setembre del 2007, podríem fer un modest primer pas només que tots els que ens diuen què faran el 2014 ens fessin el favor de dir-nos què faran demà mateix. I és que, tornem als clàssics, “¿De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe, si no té obres?”.»

Llegit a: Joan Oliver,  “Engrunes“,  Avui, 11-9-2007

Idealisme?

“Después de este período de mediocridad, confrontación y desgarramiento, [conviene] un líder nuevo, no contaminado con la politiquería menuda, que, trascendiendo la mera coyuntura,  hable con lenguaje genuino y persuasivo de los grandes problema y sea capaz de transmitir un mensaje de esperanza, de confianza en el sistema y en el futuro, de solidaridad con los que sobrellevan la peor parte de la sociedad de la abundancia, y que toque por igual a los norteamericanos de todas las razas, culturas y estratos económicos”.

Aquesta cita, (extreta de la columna de Jordi Barbeta a la Vanguardia del 9-9-07)  és de Mario Vargas Llosa, referint-se a Barak Obama. Just abans de la cita, Barbeta és pregunta (i jo amb ell): “¿Potser Catalunya necessiti, tal com diu Mario Vargas Llosa des dels Estats Units, algú que contagiï idealisme?”.

 

 Font: “Refundar, para qué?” (Jordi Barbeta, La Vanguardia, 9-09-2007)