Aprofundint la veta barcelonista que acabo de descobrir que porto dins, ahir vaig anar al Camp Nou a rebre l’Equip Tricampió. (El cert és que hi vaig anar per acompanyar un fill, però hi vaig anar, per primera vegada a la vida a rebre un equip).
L’espera se’m va fer llarga, tot i el gran ambient. I l’acte en si, tirant a avorrit.
Però després de tants anys d’haver-me resignat a sentir entrenadors i jugadors xampurrejant un més o mensy mal castellà, i normalment ni un mot de català (oi sr. Cruyff?), ahir em va agradar, i em va compensar àmpliament, sentir a l’arena de l’estadi frases com:
- “Ciutadans de Catalunya, ja la torneu a tenir aquí”
- “És un orgull ser culé i ser català”
- “Visca Catalunya i visca el Barça”
En definitiva: ahir, quan els jugadors prenien la paraula, ho van fer amb normalitat catalana: emprant tots, fins i tot el manxec Iniesta, el català, i expressant, jo diria que sincerament, un Visca Catalunya al final dels seus parlaments.
El Barça no és Catalunya. Pèro sí que és més que un club. I no podem negar que ajuda a vertebar i a canalitzar determinats sentiments patriòtics. I si aquest sentiments s’expressen en una “normalitat” nacional catalana, a mi m’està molt bé.
Visca Catalunya! I visca el Barça!
Claudi
I qui vulgui motivar-se a l’estil Guardiola…
CLAUDI.CAT 