Notes sobre Frankfurt 2007

Catalunya, convidada a la Fira de Frnakfurt Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s