Finançament

El cap de setmana passat (12 i 13 de juliol) es va confirmar que ja hi havia acord en el tema del Finançament. És una bona notícia. Felicitats als qui, després d’un any llarg han arribat a un acord!!!. Tenint en compte la situació actual, –crisi, dèficit– segurament val més que hi ha hagi acord que no pas que no n’hi hagi.

Després de l’euforia del  Govern,  comprensible després del desgast de tants mesos de negociació, i per haver asolit un acord en un tema tan ifícil i alhora tan cabdal, al llarg de la setmana he anat llegint articles i opinions (no em  fio només dels titulars; prefereixo llegir els arguments per escrit, que és el que queda).

Fem-hi un repàs: El Govern de la Generalitat ha anunciat i publicitat l’acord. És de destacar aquest especial sobre el nou finançament publicat al web de la Generalitat, prolífic en xifres i gràfiques.  [A mitjans de juliol, el Conseller Castells feia públic al web del Departament d'Economia una nota de premsa amb un títol prou eloqüent: "Castells explica el nou model de finançament" ]*.  Però en canvi des del Govern espanyol ningú n’ha confirmat cap xifra. I han deixat que cada autonomia anés proclamant el que hi guanyava. (Un amic em confiava que, d’oïda, apostaria que la suma del que tots els presidents autonòmics han assegurat aquesta setmana  que hi ‘guanyaven’,  supera de llarg els  11.000 milions que han dit que hi posaran des de Madrid: efectivament, a falta de 6 comunitats, entre les quals hi ha Madrid, ja s’han ‘adjudicat’ 10.300 dels 11.000 milions ).

Mentrestant Vilaweb, diari independent, ja ens avisava que potser no seran tants diners com sembla.

Els arguments de l’oposició de CiU els trobem en  aquest article d’Artur Mas, publicat al Periódico.  A banda de l’argument (cert, però massa tècnic) que han destacat els mitjans, el de la “il·legalitat” de l’acord (no s’han respectat els terminis que fixa l’Estatut, ni per assolir l’acord ni per a la seva plena vigència),  hi exposa arguments de força pes:  què se n’ha  fet  la bilateralitat Estat-Generalitat?  Que arribem al 105% és el que li pertoca a Catalunya? (segons Mas hauria de ser el 117%!) On queda el consorci de l’Agència Tributària? I en diu una de sonada: per una vegada que una llei de l’Estat espanyol ens afavoreix, reclamem que es compleixi! Té tota la raó. (Per cert: I Pujol? Què n’opina Pujol de l’Acord?)

[El 20 de juliol el President Pujol ha fet pública la seva opinió en aquesta declaració institucional (sense pregunts dels periodistes). Começa afirmant que el nou model serà millr que l'anterior, com sempre ha passat en les successives negociacions. Reconeix l'esforç negociador que ha fet el Conseller Castells, i adment ques pugui haver acceptat l'actual acord per desconcert o per cansament, , malgrat que incompleix l'Estatut. Pujol remarca que si no es fa complir un Estatut aprovat pel 90% dels parlamentaris, es pot crear un estat d'opinió en que sembli que no és greu incomplir-lo. En reusm, l'ex-president resumeix el seu posicionament dient que no considera que sigui un bon acord per aquests tres motius (cito textualment):

• incompleix l’Estatut
• no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
• per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. ] *
  

Però el que més m’ha esfereït són les contundents afirmacions d’Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB, i si no recordo malament persona de confiança de Carod, en aquest vídeo que publica Vilaweb TV. Afirma que, com ja avisaven diversos economistes,  “no és un bon acord”, que en el document que ha aprovat el Consell de Política Fiscal i Financera no concreten ni xifres ni fórmules, que en els diners que diu que posarà el Govern s’hi compten compromisos ja contrets (és a dir, que ZP fa trampa i no són diners nous!) i que aquest acord no és transparent ni senzill (malament doncs, cada any quan s’hagi de revisar oi?).

Pel que fa al paper d’ERC, que ha tibat la negociació fins al final per arribar a la seva xifra dels 3.855 milions, per mi demostra que l’acord, concretament el seu contingut, la xifra,  lluny de ser objectivable i matemàtic, és molt i molt polític (de nou, malament doncs cada any quan s’hagi d’aplicar i actualitzar). En tot cas, potser sí que caldria reconèixer, com escriu Saul Gordillo, que ” Zapatero no ha tingut més remei que passar per caixa en un atac de supervivència política”. Però el temps ens ha ensenyat que, de prometre per poder sobreviure,  Zapatero en sap molt…

Darrera reflexió sobre la solidaritat: el Conseller Castells declarava a TV3 que, de cada 100 euros que paga un català, 18 es dediquen a la solidaritat i la resta tornen (o tornaran si tot va com està previst) a Catalunya. Déu n’hi do un 18% de solidaritat perquè dia i nit ens estiguin dient el nom del porc i ens tractin obertament de garrepes, no? Amb aquest mateix càlcul, ¿quina és la ‘solidaritat de les altres comunitats, Madrid o Andalusia posem pel cas? Que  mentre aquí Rodalies s’arrossega després d’anys de no inversió, a Madrid els fan un nou intercanviador de 5000 milions! Ja els compten aquests calers quan fan la demagògia de dir que un madrileny val la meitat que un català? En fi, si allà s’hi emprenyen potser serà perquè potser sí que ens beneficia aquí…

En definitiva, reitero que és una bona notícia que hi hagi acord sobre finaçament  i de passada, segur que serveix per sortir del (mal) pas actual.

Però, ¿És un  acord que resol el finançament per a Catalunya? Serà fàcil d’aplicar i de concretar-ne les xifres? O continuarem depenent (com sempre) de les necessitats de supervivència política del Govern de torn de Madrid? A mi em queden aquest interogants:

• Vol dir aquest acord que ja no haurem de tornar a discutir pels diners? ¿S’aplicarà matemàticament o tornarà a dependre –com sempre– de la voluntat política i de la interpretació que en faci Madrid?
• Potser no hi entenc prou però, si el pressupost de l’Estat són dos bilions d’euros, ¿només poden dedicar 11 mil milions  (un 0,55%) a “corregir” el dèficit de finançament de les autonomies?
• Per tant, ¿l’Estat aporta ‘diners nous’, demostrant aixíu una major sensibilitat autonòmica? o només anem sumant partides que ja existien?
• Al final, ¿Justícia i Mossos, competències que altres autonomies NO tenen transferides, s’han inclòs en l’acord o no?  Perquè si és que SI, llavors Catalunya hi perd respecte a altres CCA oi?
• Per què amb Salgado hi ha hagut acord i amb Solbes no?

Senyores i senyors, em sembla que mentre no tinguem o el concert o la independència, en temes de peles,  val més que Déu ens agafi confessats!

Claudi

Enllaços relacionats

>> El meu recull d’enllaços sobre el nou finançament

* NOTA: He actualitzat aquest article a finals de juliol,  amb dos continguts que he cregut que no podia deixar de banda: la declaració institucional del President Pujol sobre el finançament i el document d’explicació del finaçament del Conseller Castells. Les dues actualitzacions apareixen entre claudàtors.

Tricampions, en català

Aprofundint la veta barcelonista que acabo de descobrir que porto dins, ahir vaig anar al Camp Nou a rebre l’Equip Tricampió. (El cert és que hi vaig anar per acompanyar un fill, però hi vaig anar, per primera vegada a la vida a rebre un equip).

L’espera  se’m va fer llarga, tot i el gran ambient. I l’acte en si, tirant a avorrit.

Però després de tants anys d’haver-me resignat a sentir entrenadors i jugadors xampurrejant un més o mensy mal castellà,  i normalment ni un mot de català (oi sr. Cruyff?), ahir em va agradar, i em va compensar àmpliament, sentir a l’arena de l’estadi frases com:

• “Ciutadans de Catalunya, ja la torneu a tenir aquí”
• “És un orgull ser culé i ser català”
• “Visca Catalunya i visca el Barça”

En definitiva: ahir, quan els jugadors prenien la paraula, ho van fer amb normalitat catalana: emprant tots, fins i tot el manxec Iniesta, el català, i expressant, jo diria que sincerament, un Visca Catalunya al final dels seus parlaments.

El Barça no és Catalunya. Pèro sí que és més que un club. I no podem negar que ajuda a vertebar i a canalitzar determinats sentiments patriòtics. I si aquest sentiments s’expressen en una “normalitat” nacional catalana, a mi m’està molt bé.

Visca Catalunya! I visca el Barça!

Claudi

I qui vulgui motivar-se a l’estil Guardiola…

Nessum Dorma – (Turantot)

Bon any 9!

En primer lloc, Bon any 2009 a tothom! Ja veieu, lectores i lectors,  que reprenc l’activitat blocaire després d’uns mesos d’inactivitat. Me n’excuso: el parèntesi ha esta degut a unes llargues vacances d’agost, seguides d’un quart trimestre estressant, sobretot a causa d’un treball de final de mestratge que calia acabar, lliurar i defensar absn del 17 de desembre! Però tot plegat, ara,  ja està superat i puc tornar al meu teclat i al nsotre bloc !

I per començar amb empenta el nou any, i –modestament—la nova temporada d’aquest bloc, us transcric unes línies de l’entrevista a Antoni Bassas que apareix al darrer número de la Revista d’Òmnium Cultural:

- Antoni Bassas: (…) em sembla que ja és hora de deixar de parlar de limitacions. Patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya, quan el país és fonamentalment  una història d’èxit. Catalunya tenia tots les números per haver desaparegut. Ho han intentat moltes vegades en les tres últims segles, i aquí estem. El diagnòstic negatiu no serveix de res si n després no va acompanyat d’una acció positiva i decidida. Ena quest moments, a Catalunya, sobren prescriptors de pessimisme i falta el coratge d’una societat jove que es digui a si mateixa “mai no ha deixat de ser l’hora, i ara també ho és, per tant”.

-    El seu optimisme es caracteritzava, de fet, per un optimisme vitalista
-    És que morirem d’un atac de diagnòstic. (…) és que per mi… Jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tant absolutament presos de dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més amés surt calenta? No és prou motiu això per començar el dia una mica bé?

-    Per tant, era conscient d’aquesta necessitat d’exemplificar el país al matí?
-    De manera absoluta. Volia dir-li al país: “escolta, hi ha molts motius per començar de manera optimista. “ Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d’èxit.

-    Optimismes també des del punt de vista nacional…
-    Sí, sí, però no només un optimisme voluntarista i cec, que nega la realitat. És un optimisme basat en la realitat de dir que nosaltres som amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. Això és indiscutible i segurament no és una qüestió de caràcter, sinó també de confiança en el futur. Supos que si tens fills, és molt difícil deixar-se vèncer pel pessimisme, perquè tens al llavor del futur a casa.

-    És una qüestió de fe?
- No, és una qüestió de voluntat!

Apa doncs, bon any i bons ànims

Claudi

Com van els ànims? Bon 2008!

«(…) Si als catalans, col•lectivament i individualment, ens oferissin tornar a la situació que teníem fa deu anys -i no cal dir vint-i-cinc-, el 90% dels que aleshores vivíem en aquest país ho rebutjaríem amb indignació. Potser no hem assumit prou el que s’ha guanyat en règim democràtic. Potser caldria recordar el que no teníem aleshores i ara forma part de la nostra vida quotidiana, inclosos fets que formen part del passiu com les hipoteques, els peatges, el desori de rodalies o l’augment de preus.
Em preocupa l’estat d’ànim dels catalans. N’hi ha que no valoren o no s’adonen del major benestar en què vivim i d’altres que manifesten un menyspreu per les activitats polítiques en general. Resulta més fàcil superar una recessió econòmica -si arriba- que no recuperar l’energia moral. Parlo com a economista i com a historiador de l’economia catalana. Malament rai si valorem tant el fer vacances, com el tenir feina; si qualifiquem d’incompetents tots els polítics. Per tirar endavant un país, ens cal tenir projectes econòmics i polítics.
El desenvolupament el fan la gent que treballa i pensa, tal com hem comprovat aquests darrers trenta anys. Només hem de demanar que no ens posin bastons a les rodes i ens deixin fer, que vol dir més capacitat d’autogovern. Però nosaltres hem de tirar del carro.»
Aquest fragment de l’article “Com van els ànims?” [text complert aquí] de l’economista Francesc Cabanas (Avui, 13-01-08) m’ha fet pensar que, realment, és més fàcil deixar-se endur pel pendent del descontentament i del desànim, que plantar cara i reafirmar allò de bo i de positiu que tenim i que som … O al menys a vegades a mi em passa així… I en canvi m’adono que sóc més feliç quan m’ho se mirar en positiu… A vosaltres no us passa?

És com quan trobes un company que et pregunta allò de “Com vas?”: sembla com si el que socialment valorem, el que ‘qeuda bé’ conestar fos deixar entreveure que estem enfeinats, atabalats, estressats i mig fotuts… I en canvi poques vegades diem un: “Bé, vaig bé, soc feliç!” convençuts. ¿Per què? De debò que estem tan malament, o és que ens ho prenem pel vessant qeu fa baixada?

Doncs això, amunt els ànims, individuals i col•lectius, que bona falta ens fa –individual i col•lectivament! I molt bon i animat 2008 a tothom, que com diu un amic meu, és any de traspàs (1) i tenim un dia més per gaudir-lo

Claudi

(1) Any de traspàs sí, però, al ritme que anem i a pesar dels Governs amics, em temo de que de pocs traspassos [de competències] :-(

Antoni M. Badia Margarit

Dijous passat, 13 de desembre, la Universitat de Barcelona li va retre un homenatge al Dr. Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) en el marc incomparable del Paranimf.

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca… van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem… Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures… Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.

Notes sobre Frankfurt 2007

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

L’informe Vedrine vs l’International Advisory Board de la Generalitat

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

Telecomunicacions i nació

«Els continguts d’una cultura no es poden separar dels seus llenguatges.

I sense les telecomunicacions no hi hauria llenguatges, sense llenguatges no hi hauria cultura i sense cultura no hi hauria ni cohesió social, ni benestar, ni nació.»

Joan Manel Tresserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, en la Inauguració de la VI Diada de les Telecomunicacions (Barcelona, 27-9-07)

Santa Tecla, ora pro nobis

Ahir 23 de setembre, se celebrava Santa Tecla, patrona de la ciutat de Tarragona. La commemoració m’ha fet pensar en una qüestió de què fa temps que no sento a parlar: Santa Tecla i Sant Gabriel havien estat proposats candidats al patronatge d’Internet i dels internautes, com podem llegir, entre altres, en aquest article de l’Absurd diari o en aquest post d’una internauta gironina (que avui deu celebrar el seu de sant)

Sant Gabriel, que se celebra el 29 de setembre, ja té el patronatge oficial de les telecomunicacions: és amb aquest motiu que el Col·legi Oficial d’Enginyers Tècncics de Telecomunicacions organitza a Barcelona una Jornada de les Telecomunicacions, que aquest any arriba a la 6a edició. (Aprofito per comentar que el programa d’enguany m’ha semblat molt interessant. Tenint en compte que l’assistència és gratuïta, segur val la pena acostar-s’hi.)

Santa Tecla, per la seva banda, encara no ha estat designada oficialment, però sí que té una capella virtual a Internet a l’adreça www.santatecla.org , on destaquen els goigs .

Val a dir que Santa Tecla té com a competidors en el patronatge d’Internet Sant Isidor de Sevilla, Sant Pere Regalat (que té el mèrit de la velocitat, ja que, al seu temps, va fer 80 quilòmetres en 15 minuts) i el mateix Sant Gabriel.

El patronatge d’Internet, a dia d’avui

Les cerques sobre Santa Tecla que he fet per documentar una mica aquest post tenen com a denominador comú la seva antiguitat: als voltants del 2000. I els documents recents sobre Santa Tecla només fan referència a les festes majors de Tarragona. Això m’ha fet pensar que el tema anava de cap a caiguda.

Llavors se m’ha acudit fer la cerca sobre els competidors de Santa Tecla, concretament sobre Sant Isidor. Pasant per la Wiquipèdia, he conegut l’índex de les Etymologiae, (l’article només hi és en anglès!) l’obra de Sant Isidor, que demostra que fou clarament un precursor de l’enciclopedisme que no arribaria fins al XIX!

I així he acabat en aquesta notícia del 2003 que afirma que el Vaticà va nomenar el beat italià Giacomo Alberione com a patró oficial d’Internet. Pèro, contràriament al que diu la pròpia noticia, el web Santi Beati no en diu res d’aquest patronatge, ni a la fitxa d’Alberione ni cercant per ‘Patronatges‘!

Comptat i debatut, em quedo amb la idea que encara no hi ha res resolt en ferm i penso que per mi millor: així podré continuar ecomanant-me a Santa Tecla, que m´és mes propera i més quotidiana: no calen estampes, n’hi ha poru amb mirar el teclat de l’ordinador!

Claudi

PS: com que tenia la veta religiosa activada, he desenterrat –Eureka, je l’ai trouvée!– aquesta versió internàutica del Parenostre que em va arribar per correu electrònic el 19 de setembre de 1999:

WebMaster nostre que esteu en www.heaven.com
Sigui santificat el vostre server,
Vingui a nosaltres el vostre shareware
Facis el vostre download, així en l’HTTP com en l’FTP
El surfing nostre de cada dia doneu-nos senyor
Perdoneu els nostres bugs així com nosaltres perdonem a Microsoft
No ens deixeu caure en HP i lliureu-nos de qualsevol virus
Enter.

Per si a algú li cal, explico alguns termes:

• Server: servidor. Ordinador que allotja la informació que consultem via internet
• Shareware: programari compartit. No cal pagar per usar-lo
• Download: terme tècnic anglès per designar l’acció de transferir una informació des d’un servidor d’internet al nostre PC
• HTTP i FTP: són dos dels sistemes (protocols) que s’utilitzen per fer download: HTTP és el que empren els navegadors de pàgines web mentre que FTP serveis per transferir fitxers.
• Bugs: error en un programari
• HP: fabricant d’impressores i PCs líder del mercat

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya

«(…)

2014

D’aquí a set anys, dia per dia, en farà tres-cents que ens van imposar un mal tracte. Ja fa temps que hi ha gent que pensa que aquest aniversari pot ser una bona excusa per fer un nou tracte. I de tracte, a dia d’avui, costa d’imaginar-ne cap que no sigui el divorci. Imaginar és molt barat, però el que passi el 2014 no depèn de les proclames que ens empesquem, sinó del camí que fem. I, avui, 11 de setembre del 2007, podríem fer un modest primer pas només que tots els que ens diuen què faran el 2014 ens fessin el favor de dir-nos què faran demà mateix. I és que, tornem als clàssics, “¿De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe, si no té obres?”.»

Llegit a: Joan Oliver,  “Engrunes“,  Avui, 11-9-2007