Aquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).
La situació
D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.
Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts; i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).
La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?
Les reaccions
Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.
Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa, amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!
El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre– topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.
Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.
Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.
Claudi
Recull d’articles :
“El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]
Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús
“El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.
“Construir Cataluña”. Ernest Maragall.
“Victòries i derrotes”. Ferran Mascarell.
“Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.
Publicat per Claudi 
Ho acabo de llegir a l’edició digital d’El País, i suposo que la notícia és recent perquè encara no l’ha afegida ningú al Delicious: 
Publicat per Claudi 
Publicat per Claudi 
Per no avorrir-me davant d’un ensopit València Barça, que pronostico que acabarà amb un 0-0 i el Madrid líder, he repassat l’Avui d’avui.
